Molt a prop de Barcelona, als jardins del recinte del Parc Sanitari Sant Joan de Déu de Sant Boi de Llobregat, i on fa cent anys s’ubicava l’antic «Manicomi de Sant Boi», es conserva un conjunt arquitectònic modernista que ha arribat als nostres dies pràcticament com a una obra desconeguda i sense autoria reconeguda. Documentació escrita i fotografies recopilades demostren que la intervenció modernista als jardins d’aquest recinte va ser de més envergadura, construint-se, des del 1903 i fins el 1912, fonts, bancs, placetes,...algunes avui dia desaparegudes (fig.1).
El conjunt modernista dels jardins de l’antic «Manicomi de Sant Boi» conté uns elements arquitectònics amb unes característiques formals i un contingut simbòlic anàlegs o equivalents a diferents parts d’algunes de les més importants obres que Gaudí estava construint, en el mateix període de temps o immediatament després d’haver-se finalitzat aquesta obra. Trobem aquí, entre d’altres i a mode d’un esbós materialitzat i contret en una imatge, una anticipació dels sostres de les naus del temple de la Sagrada Família (1915-1921), l’estructura compositiva de la planta de la cripta de la Colònia Güell (1908-1915), aspectes formals de la casa Milà (1906-1912) i la secció i trencadissos del banc serpentí del Park Güell (1911-1913).
El conjunt arquitectònic modernista que s’ha conservat dins el recinte de l’antic «Manicomi de Sant Boi» es va edificar sobre un jardí preexistent d’estil anglès, construït l’any 1903, format per un llac, camins, i parterres ondulants, el qual, orientat a la vall del riu Llobregat, estava delimitat per dues avingudes, horts i el mur perimetral del recinte (fig.1). Aquesta construcció està configurada per tres conjunts arquitectònics diferenciats: La “Cova cascada”, construïda l’any 1906 (fig.2,3,4,5) , que és una construcció de rocalla en forma de cova i muntanya coronada per un baldaquí; la “Capella inundada”, construïda l’any 1911(fig.2,3) , una construcció —també de rocalla— en forma de drac que contenia l’escultura d’una Verge; i la “Plaça dels bancs”, construïda abans de finalitzar l’any 1912 (fig.1), que és una plaça demarcada per bancs amb trencadís mes una altre plaça adjacent més petita, demarcada també per bancs amb trencadís i que conserva una trona.
Fig. 1
Fig. 2
Fig. 3
Fig. 4
Fig. 5
L’arquitectura d’aquest conjunt modernista és, en part, descurada, rudimentària i poc polida, fruit, sembla, d’una inexperiència en el procediment constructiu, mes que per la voluntat d’expressar-se d’una forma ruda, manifestant-se així una espontaneïtat que és pròpia d’una obra en la que s’està experimentant. Per altre banda, la construcció modernista també presenta elements d’una gran qualitat plàstica i compositiva, i una vegada elaborats els plànols, es fa present que aquesta conté una arquitectura rígidament projectada que disposa d’un sistema estructural d’una gran complexitat mecànica i geomètrica. Els anys en que s’estava edificant aquesta construcció, l’antic “Manicomi de Sant Boi” disposava de tallers on els malalts mentals aprenien l’ofici de paleta, i participaven així en les diferents obres d’ampliació i manteniment que es realitzaven al centre. Donades les característiques del conjunt modernista de l’antic “Manicomi de Sant Boi” i documentació recopilada, es fa viable pensar que alguns malalts mentals del centre podrien haver participat en la construcció d’aquest conjunt arquitectònic, seguint però, sempre, les directrius d’un complex projecte dibuixat i dirigit per un arquitecte anònim, del qual, plantegem la hipòtesi que podria ser Gaudí o algun arquitecte molt proper al seu entorn.
«S’han de dividir les masses inertes i , per tant, multiplicar el nombre d’elements actius; això és el que he fet en el Temple de la Sagrada Família, Parc Güell, etc.» A. Gaudí.
Les obres d’urbanització del Park Güell, construït entre 1900 i 1914, i la casa de mostra existent van ser realitzades entre 1900 y 1907 per Julià Bardier i José Pardo, aquest últim, nascut a Sant Boi, així com molts dels seus paletes que també van treballar al parc.
El recurs estructural bàsic per construir el conjunt modernista del recinte de l’antic «Manicomi de Sant Boi» i els ponts i murs de contenció del Park Güell es basa, principalment, en l`ús de grans masses pètries i jardineres com a elements pesants, els quals possibiliten contrarestar les empentes i reconduir les línies isostàtiques —les envolvents de les tensions principals— cap el nucli central dels suports. És mitjançant la massa que s’aconsegueix que la totalitat del conjunt, i la seva secció, treballin a compressió i estiguin en equilibri. A mes, s’adopta el principi, heretat de la “volta de maó de pla”, de procedir en la construcció en paràmetres d’obtindre un funcionament cohesiu dels materials, tant sigui en la ceràmica, la pedra i el ferro.
La quasi totalitat dels viaductes del Park Güell, edificats entre 1901 i 1903, estan construïts amb volta catalana revestida amb blocs irregulars de pedra que es recolzen sobre pilars, els quals, revestits també amb bolcs irregulars de pedra, disposen, a diferència dels pilars massissos existents a la “Cova cascada” del conjunt modernista de l’antic «Manicomi de Sant Boi», d’una ànima formada per elements ceràmics. En quant als materials, dir que la utilització, en més o menor grau, de bretxa calcària, és generalitzada, tant als viaductes i murs del Park Güell, com al conjunt modernista de l’antic «Manicomi de Sant Boi». La construcció de Sant Boi presenta, en general, una mamposteria que, a diferència de la del Park Güell, genera unes superfícies irregulars d’aparença descurada; tot i així, també es troben, a mode d’esboços, parts de gran qualitat tècnica i plàstica, com serien les formes orgàniques de la façana de les fonts de la “Cova Cascada” de Sant Boi, o les estalactites del tester de la balconada del banc biplaça de la mateixa construcció. Aquestes últimes recordarien a les construccions, en forma d’estalactites, dels testers de la coberta i voltes dels porxos dels pavellons d’accés i els testers del viaducte en espiral del Park Güell. A l’accés a aquest parc, es troba un pilar en forma de hiperboloide d’un full, amb la part convexa més desenvolupa, que presenta analogies amb alguns pilars que sustenten la volta principal de la “Cova cascada” de Sant Boi.
A la “Cova cascada” de Sant Boi hi ha edificat un viaducte que, al igual que els del Park Güell, genera espais porxats i salva desnivells accedint per la seva coberta, disposant també de jardineres i bancs que fan la funció de baranes (fig.5, 6). Els capitells del viaducte inferior del Park Güell es construeixen, formant tal que ventalls, adossant verticalment blocs irregulars plans col•locats de cantell, generant així una estructura nervada d’aparença orgànica, la qual és anàloga a la d’alguns pilars i formes corbes —a la volta principal— de la “Cova cascada” de Sant Boi(fig.7, 8).
El viaducte existent a la “Cova cascada” de Sant Boi presenta moltes similituds amb el situat a la cota més elevada del Park Güell. Així, aquest viaducte del Park Güell és l’únic que presenta unes voltes que no estan construïdes amb «volta de maó de pla», utilitzant tant sols blocs irregulars de bretxa calcària que formen voltes apuntades conformades a partir de nervis de formigó armat i, al igual que la volta més gran del viaducte de Sant Boi, voltes apuntades aparentment muntades en sec que generen superfícies rugoses formant tal que estalactites. Es troba també, en ambdues construccions, i a mode de columnes, una sèrie de torratxes jardinera construïdes amb blocs de pedra, i a més, uns bancs perimetrals que disposen d’uns respatllers construïts amb blocs irregulars de pedra plana formant tal que uns pètals, els quals estan disposats de tal manera que, en el seu vessant inferior, es generen uns orificis que permeten desaiguar (fig.9,10).
Fig. 6
Fig. 7
Fig. 8
Fig. 9
Fig. 10
«l’ornamentació ha estat, és i serà colorida, la natura no ens presenta ningun objecte monòtonament uniforme.» A. Gaudí
Davant de la “Capella inundada” del conjunt modernista de l’antic «Manicomi de Sant Boi» s’obre la “Plaça dels bancs”, una plaça voltada de bancs revestits amb trencadís (fig. 11) que podrien ser l’assaig previ del banc ondulat del Park Güell. La realització d’aquest “banc de proves” la podem datar el 1912, segons consta inscrit en un dels bancs, mentre que el trencadís del banc ondulat del Park Güell es va acabar de col•locar, segons Joan Bassegoda, l’any 1913. El trencadís dels bancs de la “Plaça dels bancs” de Sant Boi, a diferència del trencadís, tant heterogeni, del banc serpentí del Park Güell, està format per fragments de rajoles, principalment, de colors homogenis i cercles blancs que contenen una creu, una “Y” o una “M” inscrita (fig.12,13); altres cercles, amb creus i “M” o “Y” que van girant damunt taques de colors ja havien estat assajats per Gaudí i Jujol al terrat de la Casa Batlló.
Hi ha moltes similituds entre algunes parts dels bancs de Sant Boi i el banc serpentí del Park Güell, com la utilització del mateix model de rajola que està esbotzada de forma similar, però mentre al Park Güell la paleta cromàtica és enorme degut a l’ús de rajoles amb motius diversos (fig.12), a Sant Boi està restringida a sis colors i un sol motiu floral, transformat-se així aquí en una seqüència de colors “demarcats” (fig.11,13). El lirisme del banc del Park Güell es produeix degut a la tensió entre seqüències complexes de colors “barrejats” i seqüències senzilles de colors “demarcats”, ambdós sobreposant formes arrodonides de diferent mida que aporten una composició lineal a la partitura cromàtica (fig.12); en canvi, al banc de Sant Boi, els colors mai es barregen i els cercles superposats sempre tenen la mateixa mida i les mateixes inscripcions (fig.13).
El banc ondulat del jardí de Sant Boi sembla ser el resultat d’un conjunt de proves que es van assajar en els quatre bancs situats al seu davant, cada un dels quals adopta solucions diferents respecte a la distribució i mida del trencadís del seient. La mida del trencadís al seient del banc ondulat del Park Güell i les formes el•líptiques adossades al llindar del respatller correspon a una de les solucions intermèdies trobades a Sant Boi (fig.14,15).
Un dels bancs que volten la “Capella inundada” conté el dibuix estetitzat d’un palmó, així com filigranes vegetals que podrien haver inspirat els palmons que apareixen a la part exterior del banc ondulat del Park Güell (fig.16,17). La seva part posterior està formada per un trencadís decoratiu homogeni elaborat amb dos colors que recorden l’existent al damunt de les finestres dels pavellons d’entrada al Park Güell.
Fig. 11
Fig. 12
Fig. 13
Fig. 14
Fig. 15
Fig. 16
Fig. 17
En quant a la forma del banc, dir que ens trobem, en ambdues construccions, una secció pràcticament equivalent (fig.17), en la que, partint d’un frontal de forma arquejada o semiparabòlica, s’uneix amb el seient horitzontal mitjançant una peça ceràmica semiel•líptica. Al banc del Park Güell, el seient s’uneix amb el respatller formant-se, contigu a aquest, una corba o semiparàbola que s’obre en direcció a la plaça, delimitada en la seva part superior per una peça ceràmica en forma de corba de tres trams diferenciats o, a vegades, semiel•líptica; a continuació, el respatller es prolonga generant una secció recta lleugerament inclinada, la qual està coronada per una peça ceràmica en forma de corba de tres trams diferenciats o, a vegades, semiel•líptica. A Sant Boi, el seient genera una secció horitzontal limitada amb el respatller per una superfície còncava que forma un canaló, existint als extrems forats o sortints per on s’evacua l’aigua. El respatller neix, de la forma còncava del canaló, prolongant-se generant una forma arquejada o semiparabòlica que s’obra en direcció a la plaça, delimitant-se la seva part superior amb una peça ceràmica en forma de corba de tres trams diferenciats o, a vegades, semiel•líptica. Finalment, el respatller es prolonga generant una secció recta lleugerament inclinada, la qual està coronada per una peça ceràmica en forma de corba de tres trams diferenciats o, a vegades, semiel•líptica .
Així doncs, ens trobem amb dos seccions pràcticament iguals, les quals difereixen en el fet que al banc de Sant Boi hi ha construït un canaló, situat en la part del seient que limita amb el respatller, amb una secció que està sobredimensionada respecte a la quantitat d’aigua que ha de recollir. Un mateix canaló, resseguint tot el perímetre i situat a la part posterior del respatller del banc serpentí del Park Güell i formant part de la cornisa de la sala hipòstila, recull les aigües que s’acumulen al seient i al respatller. A més, mentre que la secció posterior del banc serpentí està dissenyada i forma la cornisa de la sala hipòstila, la secció posterior dels bancs de Sant Boi és recte i mal acabada, no existint així cap intenció de definir o dissenyar una forma, convertint-se aquesta tant sols en la frontera o límit “material” entre els parterres de vegetació i el banc. Tot això ens condueix a plantejar la hipòtesi que a la secció frontal dels bancs de Sant Boi s’experimenta amb una solució que refereix, tant a la secció frontal com a la secció posterior del banc serpentí del Park Güell.
El banc serpentí del Park Güell disposa d’una forma sinusoïdal contínua acabada en els seus dos extrems amb dues jardineres en forma de torratxa-gerro, no existint així pròpiament laterals o testers. Els bancs de la plaça gran de Sant Boi disposen d’uns laterals o testers, el quals, en l’àmbit del respatller, no estan dissenyats ni definits, existint tant sols un acabat amb pedres i rajoles elaborats, possiblement, pels propis pacients o pels infants residents al centre. En canvi, els laterals o testers del frontal d’aquests bancs estan dissenyats formant un gir sense arestes (fig.18, 19).
Fig.18
Fig. 19
Una hipòtesi que permetria explicar tantes similituds, seria que els treballadors que es va emportar Jujol per realitzar, pacientment durant mesos, el trencadís del banc serpentí del Park Güell, eren els mateixos que havien realitzat els bancs del Jardí de Sant Boi.
Referir-nos ara al trencadís de la volta del pont sobre el llac de la “Cova-cascada”, el qual considerem una de les obres mestres del trencadís modernista (fig.20). Ens trobem aquí amb un trencadís que és una fuga de blaus que només es podia veure reflectida a l’aigua existent sota aquest. Trobem aquí que els fragments de rajola es dissolien —actualment no hi ha aigua— surant a la superfície, i que cada lleu oscil•lació de l’aigua els feia moure com si estiguessin alliberats de la pedra. Els reflexos de la gran taca de trencadís groga existent dispersa entre els blaus semblarien emmirallar la claror, com les taques de llum que pintaven els impressionistes quan sortien als jardins i camps; i així, aquest trencadís és una nova versió que sembla que transformi les vertiginoses fugues del sostre dels pavellons del Park Güell (fig.21), tan estructurades, intensament gaudinianes, projectant-les a la multiforme natura existent. Un trencadís sobre l’aigua expressa ensems l’essència del trencadís i la de l’aigua, potser també marca una de les irrupcions magmàtiques de Jujol, que venia d’estudiar hidràulica i motors amb en Jaume Bayó (1903-1905), per transformar, ja definitivament, el trencadís gaudinià. Podem aquí identificar gairebé totes les rajoles del pont als pavellons del Park Güell, les variacions bàsiques de blaus estan ben representades a la façana del pavelló dret. Els grocs, verds i les formes estrellades també les trobem al sostre del mateix pavelló que, a l’igual que el pont de Sant Boi, té el trencadís unimodal equigranular, amb els fragments molt angulosos tendint a formar triangles equilàters o quadrats i amb la mateixa dimensió de la junta de cimentació entre ells.
Pujant per la “Cova cascada” també trobem exemples de trencadís totalment decoratiu que segueix un programa modernista molt simple. Aquests estan elaborats amb les mateixes rajoles que apareixen al pont i a la resta de bancs, essent també construïts el mateix any (1906). Aquesta simultaneïtat d’estils ens fa entreveure el funcionament eminentment didàctic de tota l’obra, amb els diferents nivells de participació de l’arquitecte.
Fig. 20
Fig. 21
Els anys de construcció de l’església de la Colònia Güell coincideixen amb els del jardí modernista de l’antic «Manicomi de Sant Boi», entre 1903 i 1912; Gaudí fa el trajecte des de Barcelona fins a la Colònia Güell centenars de vegades, primer amb tren fins a Cornellà i desprès amb tartana passant pel davant del recinte de l’antic «manicomi», que dista, aproximadament, uns deu minuts a peu fins a la colònia. En aquests mateixos anys, ben a prop de l’església de la Colònia Güell, es construeix, amb la possible participació dels malalts mentals —que participaven en els tallers de paletes del «manicomi»— i sota la direcció d’un arquitecte anònim, un conjunt arquitectònic modernista als jardins de l’antic «Manicomi de Sant Boi». Aquesta edificació conté entre d’altres, sota l’aparença d’una construcció irregular i descurada, unes construccions anàlogues a les dels viaductes del Park Güell i un conjunt de bancs amb una secció i trencadissos que, finalitzats al 1912, són anàlegs o equivalents —en alguns aspectes— a la secció i trencadissos del banc serpentí del Park Güell, finalitzat entre 1912 i 1914 pels arquitectes Antoni Gaudí i Josep Maria Jujol.
Crèdits:
Text:
David Agulló Galilea. Arquitecte per l’ETSAV (UPC).
Daniel Barbé Farré, geòleg per la Facultat de Geologia de la UB.
Plànols:
David Agulló Galilea. Arquitecte per l’ETSAV (UPC).
Esteve Agulló Galilea. Il•lustrador i dissenyador industrial.
Equip de Felipe Buill. Topografia.
Fotografia:
Aleix Bagué.
Col•laborador:
Jordi Martí Aladern, artista.
L’article és una selecció d’escrits de parts de la investigació que començada conjuntament l’any 2001 per David Agulló Galilea, arquitecte; Daniel Barbé Farré, geòleg; i Jordi Martí Aladern, artista; al cap del temps va derivar en texts de dues investigacions elaborades, autònomament i diferenciades, per David Agulló Galilea i Daniel Barbé Farré.
